Temps enrera, desenes de vianants s'endinsaven cada hora a les fosques profunditats del ja llegendari "Triple XXX". Sovint dissimuladament, com qui s'atura a comprar tabac, però hi entraven. Passada una estona - més llarga, més curta - sortien d'allà dins mirant a banda i banda del carrer, mirant el rellotge, mirant el cel o mirant l'interior de bosses de plàstic que no duien quan hi havien entrat. Però això era abans, perquè un dia el "Triple XXX" va tancar. Des de llavors, pesa sobre els locals dels voltants del número 46 del carrer d'Enric Granados una misteriosa maledicció. Els veïns del barri en diuen la Maledicció del Sex Shop.
L'empresa d'una dissenyadora de sofisticats vestits de festa per a dona, que fa només tres anys gaudia d'un creixent èxit i facturava quatre milions d'euros l'any, va haver de plegar a causa dels deutes acumulats en obrir la seva primera botiga pròpia, que estranyament va resultar un fracàs absolut. Estava situada al 46 del carrer Enric Granados, al mateix lloc on abans hi havia el sex shop i s'hi venia gènere per a un altre tipus de festes. El mateix va passar amb un restaurant-lounge de cuina-fusió, molt modern i molt tot, que va obrir entre promeses de sofisticada prosperitat al número 48, a tocar de l'antic sex shop. Resultat: fiasco total, va haver de tancar. L'amenaça plana avui també sobre l'avantguardista botiga d'objectes de dubtosa utilitat però original disseny que aguanta oberta, tot i que els testimonis més optimistes parlen de tres clients al llarg de les darreres cinc setmanes, al número 44 del mateix carrer. Ja ho hem dit, una maledicció.
Per tot això resulta lloable la valentia dels impulsors del Cabanela, el restaurant gallec que va obrir fa pocs mesos al número 48 d'Enric Granados, substituint el fallit restaurant-lounge-fusió-mediterrani-oriental i desafiant totes les obscures forces que actuen últimament sobre la zona. El Cabanela va ser precisament el restaurant triat per al gran debut de la ja cèlebre iniciativa gastronòmico-cultural "Doce meses doce mesas". Però el motiu pel qual va ser escollit no té absolutament res a veure amb el que hem explicat fins ara. En realitat, el procediment d'elecció va respondre a criteris bastant simples. Els tres fundadors de la ruta - Venturiño, Pere Ignasi i jo - ens vam reunir el vespre d'un gèlid divendres de gener a la mítica cerveseria Passenger i, mentre assaboríem les nostres pintes de cervesa alemanya i començàvem a notar la gana, ens vam preguntar quin era el restaurant gallec més proper. Després d'un breu i imprecís intercanvi d'opinions - "però què dius?", "va, chapa", "on ens portes, Mué?" - ens vam trobar baixant els graons de l'entrada del Cabanela.
El Cabanela es caracteritza principalment per oferir menjar popular gallec a bon preu. Sembla lògic i simple, però és una cosa pràcticament inèdita a Barcelona, sobretot pel que fa a la part del preu. Vam optar per l'anomenat menú degustació: de primer, un pica-pica a base de musclos, pop a la gallega, gambas al ajillo i almejas al vapor; de segon, un bon chuletón de vedella amb patates i pebrots de Padrón; per acabar, tarta de Santiago. Tot això, acompanyat d'un parell d'ampolles de vino turbio, amanit amb lamentacions sobre el transcurs del temps i piropos a la cambrera, i rematat amb carajillos i licors diversos. Tot, i quan dic tot vull dir tot, per menys de 30 euros per persona. No em direu que no és un bon tracte. Els tres fundadors en vam sortir contents, conscients que havíem començat alguna cosa important.
Després, la festa va continuar entre ampolles de ginebra, rom i whisky americà, asseguts a la barra d'una clàssica cocteleria del carrer Aribau, d'on vam sortir expulsats per un cambrer vestit de majordom i amb aspiracions a bibliotecari. Però això, i tot el que va seguir, ja és una altra història....
Qualitat: 7,1
Servei/entorn: 5,7
Preu: 8,6
Nota global: 7,3
