L'amic Luquinho, que no ens ha amagat mai l'enveja que li produeix no poder assistir a aquestes trobades mensuals, ens parla d'un mesón que li ha recomanat un amic seu gallec: es diu Rincon de Galicia, i està al carrer del Portal Nou, on antigament hi havia el més modern dels portals que donaven entrada a la ciutat emmurallada. Avui dia el carrer també és un punt d'entrada, una mena de portal invisible a un altre recinte, que podríem anomenar GuiriPark o Shoppinglandia, abans conegut com a barri del Born o de La Ribera. El cas és que sortosament, gràcies a la seva condició fronterera, el carrer Portal Nou (així com la propera i meravellosa plaça de Sant Agustí Vell) encara conserva la bellesa i el caràcter de l'antic barri, de manera que la cosa comença bastant bé: la nit és agradable, hem trobat aparcament molt de pressa (tenim la certesa que aquell horrible edifici gris de dotze plantes ja no alberga els jutjats penals i fem nostre l'aparcament reservat als jutges), l'entorn és atractiu i un cambrer molt moreno que no té gaire aspecte gallec ens fa passar de seguida, indicant-nos la taula que ens tenen reservada.
Hi seiem tots quatre: Venturinho, autèntic líder i ideòleg d'aquest projecte, Indaleiro, fidel assistent a aquestes vetllades, Pantojinho, improvisat i benvingut debutant, i jo. Mentre degustem les nostres Estrella Galicia, fem un cop d'ull a les cartes, uns fulls de color rosat plastificats. Al final ens deixem aconsellar per la cambrera, gallega de la part de Brasil segons ens explica, i optem per un sopar a base de tapes: amanida especial de la casa, pa amb tomàquet, pop a la gallega, formatge manxec, orella de porc, chocos, croquetes casolanes, lacón cocido i lacón asado. També una mica de vino turbio, sempre bo i barat. Indaleiro demana una Buckler sin i ens posa al dia de les últimes indicacions mèdiques.
L'amanida resulta tenir poca cosa d'especial, el pa està tou i remollit, el pop no té gaire consistència i la prometedora orella ens és servida tèbia. S'imposa una certa decepció, tot i que l'ampolla de vi no para quieta i la conversa és animada. Però quan ja ho donàvem tot per perdut i la mitjana aritmètica dels nostres avenços de puntuació rondava el 2,1, va arribar a taula el lacón asado, una autèntica sorpresa: carn gustosa i una salsa deliciosa. Vam celebrar-ho acabant-nos el vi, una mica més de manxego, una tarta de Santiago amb els Meus amores més forts i corrosius que hem provat a la vida, uns carajillos de whisky i Baileys, una mica d'orujo d'herbes i... una mica més d'orujo d'herbes. Paguem, saludem a tothom, balbotegem algun agraïment inintel·ligible - només Indaleiro manté la compostura - i, just abans de sortir, veiem darrera la barra una truita de patates de 43 centímetres de gruix -"le hemos echado 69 huevos"- i una lluent empanada gallega. No és fins aquell moment que recordem que Luquinho ens havia recomanat una sola cosa: havíem de provar l'empanada, "la millor de tota Barcelona". Ens en lamentem i reneguem: puta brasilenya.
Valoració final: 4,3
